El mar sempre ha estat per mi un espai de llibertat i de
felicitat. M'encanta el mar ! Tant és així que aquest hivern he fet un pas
decisiu. He llogat un apartament a l'Escala i me n'hi he anat a viure. Sola,
completament sola. Treballo de veterinària en una clínica de Torroella de
Montgrí i de casa a la feina hi ha encara no un quart d'hora....
El pis és al passeig marítim, en un extrem. I és una
meravella perquè a l'hivern no hi viu ningú. Sabeu quin goig que fa, a la
tarda, quan el dia es va enfosquint, veure des de la terrassa la immensitat
blava i grisosa de les aigües marines ?
Però avui, quan estava mig extasiada observant aquest
paisatge tranquil·litzador, he descobert que no estava sola en el bloc
d'apartaments...
Com ho he sabut? Doncs en el apartament del costat he
començat a sentir sorolls. Al principi pensava que era el vent, però llavors,
he sentit una veu, com si estigués parlant pel telèfon. No hi he fet gaire cas,
però l’endemà, per curiositat, em presentaria.
M’ha costat dormir aquesta nit, feia massa fred i he
hagut de posar-me el doble de mantes. Abans de marxar a treballar me n’he
recordat de la decisió de la nit passada, m’hi he acostat i he tocat el timbre.
Als pocs segons, m’ha obert un noi alt, cabells arrissats, d’uns 25 anys, com
jo:
-
Hola, perdona per molestar-te...és que ahir et vaig
sentir, i com que em pensava que vivia sola, doncs he sentit curiositat. Em dic
Carla.
-
No passa res. Doncs hola, jo em dic Gil.
Després d’una conversa curta, em vaig acomiadar. Anant amb
cotxe i a la feina no podia deixar de pensar en ell, m’estranyava pensar-ho
però, em penso que me n’havia enamorat.
Van anar passant els dies, cada vegada ens agafàvem més
confiança, ja que ens veiem cada matí. Fins que un dia, em va cridar de lluny, abans
que entrés al cotxe. Impressionada em va deixar, quan em va explicar que havia
trobat una feina a Barcelona. Des d’aquell dia que havia sentit alguna cosa per
ell, no n’havia fet gaire cas, ja que en veure’ns sovint el veia més com un
amic. Però això no es res, el que em va impactar va ser quan va dir que
marxaria d’aquí 6 setmanes.
Vaig tornar a sentir aquella sensació en ell, fins i tot,
en la nit del mateix dia, l’enyorava, sabent que estava al costat. Els dies van
anar passant, la necessitat va anar sent més forta. Una setmana després, la por
de perdre`l de vista, va fer donar voltes el meu cap, molts cops, quan sabia
que ell no hi era, em ficava davant la seva porta i sense cap vergonya li deia
que estava enamorada de ell. Llavors, ell em deia un munt de coses boniques, i
tot amb una conclusió: que ell també estava enamorat de mi. Aquesta bogeria, es
va tornar en un vici.
Prou! Em vaig dir a mi mateixa. Avui era el dia, li diria
el que sentia. Vaig apropar-me a la porta. Seguidament va obrir:
-
Ei Carla! Que tal?
-
Be, suposo...Escolta, t’haig de dir una cosa...
-
Digues.
-
Doncs, potser ho trobaràs una bajanada, però...t’estimo.
Un minut etern de silenci.
-
Mira Carla...quan et vaig comunicar la feina a
Barcelona... doncs pensava en dir-te, si voldries venir amb mi...
-
Però...
-
Jo també t’estimo.
Definitivament, la nostra relació va continuar després
d’aquella conversa. Vam anar a viure a Barcelona tal com estava previst.
I així continua sent, sempre recordaré el lloc on ens vam
conèixer: El mar, un espai de llibertat i felicitat.
